Deures, d’entrada NO

Estàndard

A l’edició d’El Periódico de Catalunya del passat diumenge 23 d’octubre, va aparèixer el reportatge que adjunto a aquesta entrada.

Vindria a ser com el colofó a les quatre entrades que vaig publicar recentment:

  • Els pares inicien accions per exigir que es redueixi la càrrega de tasques escolars.
  • Els defensors de la nova escola defensen exercicis personals per a cada nen.
  • L’OCDE avisa que uns deures mal dissenyats amplien les desigualtats socials entre alumnes.
  • L’OMS assegura que a Espanya les tasques causen un alt estrès al nen, que els dedica més de sis hores setmanals.
  • L’escola no hauria de colonitzar la vida familiar.

Anuncis

Al 2030 ens riurem de moltes coses de les escoles d’avui

Estàndard

Al suplement Dominical (El Periódico de Catalunya) d’aquest diumenge passat va aparèixer un extens reportatge sobre com es preveu que serà l’educació al 2030. A la propera entrada, publicaré aquell reportatge.

Però ditre d’aquest reportatge apareix una entrevista amb Stephen Heppell, catedràtic de la Universitat de Bournemouth.

La visió de Heppell, “els ulls, en l’horitzó; els peus, en el terra”, juntament amb una àmplia cartera de projectes eficaços a gran escala al llarg de tres dècades, l’han establert internacionalment com un líder profundament reconegut en els camps de l’ensenyament, els nous mitjans de comunicació i la tecnologia.

Ha treballat amb governs de tot el món, amb agències internacionals, amb empreses de Fortune 500, amb escoles i comunitats, i amb diverses organitzacions i fundacions.

Tot el que ens diu en aquesta entrevista es interessant, però jo em quedo amb la seguent frasse:

Si el seu fill surt del cole dient “A que no saps el que hem fet avui?”, bé, perfecte. Però si tu li preguntes què ha fet i et contesta: “Coses”, malament…

Tornem amb els deures (4)

Estàndard

Quina és la solució, doncs, a la problemàtica dels deures? Perquè per a mi està clar que, el tipus de deures dels que hem parlat a les entrades precedents, sobren…

Però hi ha altra manera de treballar, més pedaggica, més lògica, més motivadora… En els darrers temps s’està introduint en molts sistemes educatius una metodologia que va néixer als Estats Units: l’anomenada Flipped Classroom o Clase Inversa.

flippedEl que fa aquest sistema és invertir els models tradicionals de l’ensenyament. Les instruccions i les explicacions es donen online fora de la classe i es traslladen els deures a l’aula. És a dir, la feina que fan els alumnes a casa és veure alguns vídeos explicatius que ha seleccionat el professors. Investiguen i preparen preguntes i dubtes que portar a la classe. I al dia següent, a l’aula, els alumnes treballen, fan les activitats i els exercicis sota la direcció, el control i l’ajuda del mestre.

Està clar que aquest sistema té molt més sentit, ja que així el mestre pot veure, de manera molt més real, el progrés dels alumnes i qui té dificultats. D’aquesta manera, sí que el professor podrà ajudar als alumnes més necessitats o podrà veure quins conceptes es necessari continuar afiançant i treballant.

I per als alumnes serà molt més profitós dedicar el temps a casa per a investigar, descobrir i aprofundir sobre conceptes que es treballaran posteriorment a l’aula. Tot, molt més intderessant que les feines repetitives i avorrides que fan ara.

Però també crec que potser aquesta revolució l’han de començar el pares… Estem el mestres preparats per rebre una nota d’una família dient que el seu fill no ha fet els deures perquè el pare i la mare no han volgut? Em remeto a un comentari que vaig fer en una entrada anterior: són els pares els responsables del temps dels seus fills. Són els pares qui decideixen què han de fer els seus fills en el seu temps lliure. Són els pares qui han de vetllar per la felicitat, l’alegria i la salut dels seus fills.

Tornem amb els deures (3)

Estàndard

deures3Comentades en entrades anteriors les incongruències dels deures que es posen actualment a moltes de les escoles del país, la primera pregunta que ens ve al cap és: “S’han d’eliminar aleshores els deures?”.

Crec que, a aquestes alçades, la meva resposta és clara: tal com estan plantejats avui en dia, no tenen cap sentit. Crec que els nois i noies no haurien de dedicar més de 30 o 45 minuts de feina a casa. I, evidentment, en tasques molt diferents de les que fan ara. (A la propera entrada parlaré de com crec que haurien de ser aquestes feines que els alumnes haurien de fer a casa).

Les feines que caldria fer haurien de ser més cretaives, més d’investigació, i no repetitives com les que es troben cada tarda. Jo he ajudat a fer deures al meu fill perquè aquelles activitats era impossible que les fes ell sol. I, al dia següent, el profe haurà estat content perquè les ha portat fetes. Sembla que això sigui l’important: que estiguin fetes. I això ho saben els alumnes. Per això no és estrany veure a alguns d’ells copiar les activitats a l’hora d’entrar o al canvi de classe. Quan el profe passi a mirar si estan fetes, tots quedaran contents, mestres i alumnes…

De totes maneres, com en altres aspectes de la vida, les coses no passen perquè sí… La bogeria actual dels deures neix del poder que han assolit els llibres de text en el sistema educatiu. A la majoria de les nostres aules, el llibre de text és el referent de l’aprenentatge: s’aprén el que indica i com ho indica el llibre.

I tots aquests llibres de text estan farcits d’interminables pàgines d’exercicis i activitats. Molts mestres creuen que és imperdonable deixar de fer-los, tot i que moltes d’aquestes activitats són repetitives i inidireccionals, és a dir, demanen una resposta que es basi en els continguts exposats en pàgines precedents. Per tant, reforcen l’ensenyament tradicional, basat en la repetició i la memòria. On són les competències bàsiques…?

(Continuarà…)

Tornem amb els deures (2)

Estàndard

deures2A l’entrada anterior em queixava de la càrrega de deures que porten a casa alumnes com el meu fill. Una quantitat enorme de feines que no els deixen gaudir de cap moment lliure.

Aprofitaré aquesta entrada per justificar per què crec que els deures, al menys tal com estan enfocats avui en dia, haurien d’estar prohibits.

Els mestres justifiquem els deures que es posen per a casa amb tres premisses: que reforcen allò que s’ha après a classe, que ensenyen responsabilitat i que creen hàbits de treball. Jo crec que aquests arguments són falsos. I, tal i com estan plantejats la major part de les vegades, els deures són inútils, antipedagògics i tremendament injustos.

No reforcen el que s’ha après. Si per aprendre allò que necessita un alumne per passar de Primària a Secundària no hi ha prou amb sis anys de feina diaria a classe, malament anem… Si els alumnes han de treballar al sortir de classe per reforçar el que han après en ella, el que realment aconseguirem serà que ho detestin.

No ensenyen responsabilitat. Entre d’altres coses perquè demanem responsabilitat a algú que, per edat, no és responsable del seu temps i de les seves circumstàncies. El temps d’un nen no depèn d’ell, sinó dels seus pares. Sóc jo i la meva dóna qui decidim què fem el cap de setmana, si marxem fora o si una tarda anem de compres. Així doncs, s’està exigint una responsabilitat a qui no li correspon.

No creen hàbits de treball. Si anant a classe nou mesos a l’any, cinc dies a la setmana i sis hores al dia, no aconseguim crear hàbits de treball, tenim un problema… I aquest problema no se soluciona fent trebjallar al nen o al jove dues hores més a casa.

Són inútils, perquè la majoria de les vegades es tracta de feines repetitives, que busquen només l’aprenentatge memorístic. I perquè no deixen marge a la creativitat. I perquè es posen els mateixos exercicis a tots els alumnes, sense tenir en compte les seves capacitats ni les seves circumstàncies familiars.

Són injustos, perquè no tots els nens disposen d’algú al seu costat que els pugui ajudar, ja sigui per qüestions d’horari laboral o per falta de coneixements. I aquest nen, que porta els deures sense fer perquè ningú l’ha ajudat en els seus dubtes, serà tatxat d’irresponsable, de poc treballador. Al poc temps, la seva autoestima estarà pel terra.

Són antipedagògics, perquè acaben aconseguint que el nen odiï estudiar i aprendre. Carregats de deures, acaben veient l’aprenentatge com un càstic, com un suplici. Com volem que entenguin que aprendre produeix un plaer especial?

(Continuarà…)

Tornem amb els deures (1)

Estàndard

deuresNo portem ni un mes de classe i a casa meva ja estem saturats amb els deures escolars. Han passat ja els primers dies del curs i el tema dels deures ha desaparegut de les televisions i dels diaris. Però s’ha instal·lat de ple a les cases dels nostres estudiants.

El meu fill ha començat 1r d’ESO aquest curs. I la seva cara i la seva actitud estan canviant… Estrany és el dia en què a l’hora de sopar no està emprenyat i explota contra tot el que l’envolta.

El motiu: va carregat de deures. Un altre: arriba l’hora d’anar a dormir i no ha tingut ni un moment de diversió, de fer el que volgués… És hora d’anar al llit i no ha pogut mirar una mica la tele, ni de tafanejar una mica l’ordinador, ni veure cap d’aquells vídeos que tant li agraden…

Tres dies a la setrmana entrena a bàsquet, una de les seves passions. Abans i després de l’entreno, es posa a fer feines. L’altre dia, un dels dies sense bàsquet, va estar davant de fulls i llibres quasi tres hores…

Divendres, que no té classe a la tarda, jo arribo a casa a les tres. Aquesta setmana passada, quan vaig obrir la porta, me’l vaig trobar dinat i fent deures…

No m’estranya que a l’hora de sopar mostri la seva mala llet. A aquella hora, i després de veure’l fer deures, jo també n’estic. A mi també em posa de mala lluna veure’l dedicar tot aquell temps a fer feines…

El meu fill s’ha aixecat poc abans de les set del matí. Ha estat al cole, dinar inclós, fins a les cinc de la tarda. Set hores de classe. I alguns mestres pretenen que després passin un mínim de dues hores treballant a casa? Una jornada laboral més llarga que la de molts adults… I clarament més llarga que la de molts mestres!

I després vénen els caps de setmana o les vacances… Imagino el cap d’alguns mestres fent una simple regla de tres: si en una tarda pots fer x activitats, en un cap de setmana o en unes vacances de Nadal… Em sembla indecent i vergonyós.

(Continuarà…)

 

César Bona. Les escoles que canvien el món

Estàndard

El César Bona és aquell mestre saragossà que va estar nominat al Global Teacher Prize, una mena de Premi Nobel per a professors que cada any otorga la Fundació Varkey Gems.

Després de la seva nominació i la seva aparició en múltiples congresos i mitjans de comuncació, el César s’ha agafat un any sabàtic que ha dedicat a visitar set de les escoles espanyoles més innovadores. Fruit d’aquestes visites, acaba d’aparèixer el seu llibre Las escuelas que cambian el mundo.

La setmana passada va estar al programa La aventura del saber, de Rtve. Sempre és un gust escoltar al César i veure com no deixar de recordar-nos que cal tornar el sentit comú a l’escola.

César fa de les seves classes moments especials. Intenta enginyar-se-les perquè tots els seus alumnes s’impliquin i deixin anar la seva imaginació. Tot això des del foment del respecte, l’empatia i l’esforç. Però, sobretot, la cosa que destaca en el seu treball diari és el sentit comú que aplica en totes les activitats que realitza amb els seus alumnes. Una cosa tan senzilla com aquesta i que tan fàcilment oblidem a les nostres escoles.