L’ús de les TIC a Secundària

Estàndard

El meu idolatrat Jordi Adell parlava ahir al seu blog de com és de complicat l’implantació de les TIC a Secundària. I parla d’un article que demostra que en un país “tan avançat” com  Noruega, el problema és el mateix que ens trobem nosaltres: molts docents encara estan poc segurs de què les TIC tinguin un efecte positiu en els resultats d’aprenentatge dels estudiants.

Comparteixo l’opinió d’Adell de què elprincipal problema és la manca de formació pedagògica inicial del professorat de secundària. Un llicenciat, amb un mes fent l’antic CAP, ja estava a punt per entrar a una aula… Per tant, la seva manera d’ensenyar no facilita de cap manera la introducció de les TIC en el procés d’ensenyament-aprenentatge.

“La manera de enseñar habitual en la secundaria (según parece también en Noruega) creo que no facilita la comprensión de cómo pueden utilizarse las TIC en la enseñanza y el aprendizaje. Herramientas y aplicaciones que presentan contenidos al estudiante (por ejemplo, los libros de texto digitales) o que ayudan al profesor a presentarlos al grupo (por ejemplo, pizarradas digitales y aplicaciones para presentaciones) son más fácilmente integrables en unas prácticas de enseñanza basadas en ese tipo de actividad. En cambio, las herramientas que facilitan que los estudiantes creen por sí mismos “artefactos culturales”, colaborativamente, utilizando múltiples medios y que los publiquen y compartan en la red a fin de recibir retroalimentación de sus pares o personas ajenas al centro, son difícilmente integrables. La razón, desde mi punto de vista, es porque desde el marco conceptual didáctico dominante (esencialmente tácito) no se consideran apropiadas. Mi hipótesis es que la ausencia casi total de formacion pedagógica inicial del profesorado de secundaria (no se si en Noruega sucede lo mismo) hace que muchos docentes no puedan ni siquiera imaginarse las aplicaciones didácticas de muchas herramientas de la web 2.0: no son “integrables” en su visión de “cómo se debe enseñar”. Hay evidencias empiricas que indican que los profesores con un estilo de enseñanza constructivista y centrado en el estudiante pueden encontrar las TIC más útiles para estimular el aprendizaje que los docentes con un estilo centrado en el profesor.”

“La integración de las TIC en secundaria (y en otros niveles) no se conseguirá solo con ofrecer al profesorado cursillos breves sobre herramientas TIC. Tienen que “ver con sus propios ojos” que los resultados de aprendizaje de sus estudiantes mejoran con los enfoques didácticos en los que tiene sentido el uso de este tipo de herramientas. Y deben creer, además, que se puede “dar” todo el programa así, cosa de la que no estoy nada convencido. ¿Es posible que quienes diseñan el currículum partan de la hipótesis de que solo hay una manera de enseñar, la centrada exclusivamente en la explicación del profesor y en el estudio individual? De hecho esta semana han aparecido un par de noticias relacionadas: los directores de Cataluña y las sociedades científicas piden aligerar los contenidos del currículum para enseñarlos mejor. Hay mucha gente que creemos que los programas están sobrecargados y solo se pueden completar “a la carrera”. Los efectos de este hecho los conocemos todos.”

La competència digital a debat (2a jornada ITworldEdu)

Estàndard

I al final de la segona jornada de l’ITworldEdu 3, ja amb el cos i el cap cansat després de tantes hores, nova taula rodona. Aquest cop, el tema és La competència digital a debat. Prenen part personalitats importants del món de la Universitat i de les administracions autonòmiques.

Tots els ponents coincideixen en una premissa que considero essencial: només tenint mestres amb competència digital, no aconseguirem res. L’important és la metodologia, no la tecnologia. Cal canviar el model pedagògic, integrant les TIC en el disseny curricular.

Julio Cabero, de la Universitat de Sevilla, comenta que la competència digital de l’alumne hauria de permetre  tot això:

  • Conèixer quan hi ha una necessitat d’informació.
  • Identificar la necessitat d’informació.
  • Treballar amb diversitat de formats i codis.
  • Saber dominar la sobrecàrrega d’informació.
  • Avaluar la informació i discernir la seva qualitat.
  • Organitzar la informació.
  • Utilitzar-la eficientment per dirigir el problema o la investigació.
  • Saber comunicar la informació trobada a altres (mitjançant diferents formats).

 

Canvi o maquillatge?

Estàndard

Tiscar Lara és Vicedecana de Cultura Digital a l’Escuela de Organización Industrial EOI. En una conferència oferida fa poc temps a Deusto, i responent a una pregunta del públic sobre la formació del professorat, va fer dues reflexions que haurien de tenir-se en compte en la planificació de la innovació i la formació:

  • La resistència a plantejaments innovadors poden acabar en operacions cosmètiques: canviar alguna cosa perquè res canviï. I d’això comenta a tot el que  el currículum per competències es va deixar pel camí.
  • Els pretextos amb què ens dotem per justificar l’immobilisme respon a impulsos interns, tenen com a causa de fons la pulsió a ensenyar  tal com hem après, la tendència  a ajustar-se a la metodologia que vam viure com alumnes.

La formació ha de la propulsora de la innovació. Cal distingir entre informació i formació.  El discurs oral i escrit és informatiu, però  escassament formatiu.

La formació ha de pivotar en la reflexió per no caure en el “practicisme”, però aquesta és innòcua si no va acompanyada d’un procés deconstructor de concepcions i hàbits latents i constructor d’altres nous, una pràctica no sempre còmoda: cal aprendre “fent” d’una manera diferent, en això no som diferents al nostre alumnes.

[blip.tv ?posts_id=3366941&dest=-1]