El poder de creure que pots millorar

Estàndard

Carol S. Dweck és una destacada investigadora en el camp de la motivació.  Ha guanyat recentment el Premi a la Contribució Científica Distingida de l’Associació Americana de Psicologia, un dels més alts premis en Psicologia. Fa un parell d’anys, la Casa Blanca va celebrar una conferència sobre el seu treball i tant el president Obama com Michelle Obama fan referència al seu treball en els seus discursos sobre l’educació.

La seva investigació se centra en com aconseguir fomentar l’èxit dels estudiants.Als seus treballs ha demostrat el paper de la mentalitat d’èxit i com la lloança de la intel·ligència pot minar la motivació i l’aprenentatge dels estudiants.

Les capacitats per a la resolució de problemes i per a l’aprenentatge sovint han estat considerades com a components de la personalitat. Dweck ha demostrat que les millores d’aquestes capacitats són compatibles amb l’ús sistemàtic de la formació i la retroalimentació apropiada. coneixement molt essencial per a qualsevol pare, mestre, capdavanter i ésser humà en general.

En aquesta xerrada TED ens parla de tot això. Crec que és molt interessant per a qualsevol pare i mestre.

Anuncis

Gamificació amb Classcraft

Estàndard

classcraftDes de l’assignatura d’Informàtica aquest any portarem a terme una experiència de gamificació amb el joc Classcraft.

La gamificació no és més que aplicar tècniques de joc a feines i entorns normals per tal de potenciar la motivació. Per tant, no vol dir que a l’hora d’informàtica ens anem a posar a jugar… Farem les feines que havíem de fer normalment, treballarem el conceptes i procediments informàtics que toquen… Però per sobre, estarà Classcraft!

Classcraft és un joc de rol dissenyat per un professor americà i que ja porta anys aplicant-se a moltes escoles de tot el món. Es traca d’un joc de rol en el qual l’alumne pren un personatge (guerrer, mag o curandero). Aquest personatge virtual anirà guanyant punts i poders segon com es comporti l’alumne a classe, en el món real. Així, si entrega les feines a temps i ben fetes, guanyarà punts d’experiència. Però si molesta a classe o deixa feines sense entregar, perdrà punts de salut! Per tant, el personatge virtual avançarà en el joc segons el comportament de l’alumne en la vida real.

A més a més, el personatge virtual va guanyant poders en el joc que repercuteixen a la vida real de la classe. Així, un personatge pot guanyar un poder que li permeti entregar una feina amb dos dies de retard…

Els profes que l’han utilitzat diuen que el joc ajuda a millorar l’interès per la matèria, el comportament a classe, la col·laboració entre els alumnes, l’empatia…

La gamificació és una metodologia que de mica en mica va introduint-se a moltes escoles espanyoles. I nosaltres anem a fer la prova de com funciona…

Gestionant fills

Estàndard

Carles Capdevila és periodista i director del diari Ara. A més a més, col·labora a l’espai Guía de Padres del programa Hoy por Hoy de Cadena Ser. També és pare de 4 fills.

El passat mes d’agost va participar en una trobada i fa fer aquesta magnífica ponència sobre el que és la feina de pare i de la importància del sentit de l’humor en l’educació dels nostres fills.

Els límits en l’ús de les noves tecnologies

Estàndard

Jordi Adell va estar el passat 11 de febrer al programa Para Todos, de La 2. Juntament amb Gumersindo Lafuente (pioner del periodisme digital a Espanya) va parlar sobre els límits en l’ús de les noves tecnologies a la vida quotidiana.

El mòbil, en modalitat de trucada, l’SMS, el WhatsApp o la tecnologia que sigui són uns convidats imprescindibles en la nostra vida. Però quan cobren un protagonisme excessiu, acaben allunyant-nos dels que tenim a prop, tot i que apropi els que tenim lluny… Adell i Lafuente reflexionen sobre els límits que cal posar a l’ús d’aquestes noves tecnologies.

Els alumnes de Secundària

Estàndard

Un dels blogs que segueixo és el de Profesor en la secundaria, de Joselu. En una de les seves darreres entrades, ha fet una reflexió que em sembla molt interessant respecte als alumnes d’ESO. La subscric plenament.

Amb el seu permís, tradueixo un fragment al català:

El problema és que els instituts es converteixen en llocs de vida plàcida en els quals es passa sense donar un pal a l’aigua. El desafiament del professor és implicar-los en reptes conceptuals que els portin a exercitar la intel·ligència creativament. Estímuls? Tots els necessaris. La qüestió és que treballin i creixin intel·lectualment sense adonar-se. Quan vaig començar aquest curs des del gabinet pedagògic se’ns va presentar als alumnes de primer, nouvinguts de la primària, com a nens no acostumats a estudiar ni a fer exàmens, als quals no calia atabalar en l’estadi d’aprenentatge en què estan. Ni cas. Un noi de dotze anys és molt potent. Es fan ganduls i dropos després perquè no els exigim, perquè no som conscients que la intel·ligència és una facultat elàstica. Que la imaginació ha d’exercitar-se, que els reptes són necessaris. La tecnologia és prodigiosa perquè ens ofereix eines que ben utilitzades i reforçades per mètodes tradicionals és summament fèrtil. L’ensenyament ha de promoure el desenvolupament intel·lectual. No deixar que nois intel·ligents i aguts s’enfonsin en la comoditat de l’avorriment sense exigència. Cal aprendre a ser imaginatius i oberts. Fer-los veure que aprendre és un joc apassionant, que aprenguin gairebé sense percebre-ho, que sentin plaer per aprendre, plaer a exercitar la seva intel·ligència, introduir-los en un joc en què l’estatisme sigui impossible, no prendre’ls per ximples. No ho són. És la falta de dinamisme la que fa l’escola avorrida. Cal estar contínuament en acció gairebé sense repetir-se, que sentin el goig de treballar de debò i ser reconeguts. El professor ha de felicitar-los i estar atent als seus progressos, ser molt conscient de tots i cadascun dels seus alumnes als quals pensa des dels recursos i eines educatives que cada vegada són més eficaces i intel·ligents.

El donar sempre classe en cursos del segon cicle de l’ESO m’havia portat a la convicció que els alumnes són ganduls, dropos, tramposos, descurats, esquerps als jocs de la intel·ligència, dominats per les hormones de l’adolescència i la ximpleria arribada en quantitats aclaparants. El fer classe a primer de l’ESO em fa pensar que no són ximples, que és el sistema el que els fa ximples i passius, avorrits, grisos, copions, repetitius. Els convertim nosaltres en un procés que deixa a nois virtualment potents en desganats perquè s’avorreixen sobiranament.

10 preguntes per fer-nos com a mestres

Estàndard

El dia a dia a l’aula ens porta a una velocitat de vertigen. Moltes vegades fem les coses per inèrcia, per costum, perquè fa molt de temps que les fem així… Ens costa deixar la zona de comfort i posterguem qualsevol possibilitat de canvi metodològic.

Poques vegades ens aturem a reflexionar sobre què passa amb els nostres alumnes…

Navegant per la xarxa he trobat que un company, l’Óscar Boluda Ivars, sí que ho ha fet. I s’ha fet 10 preguntes interessant. Ens les fem?

  • T’agradaria aprendre tal com tu ensenyes?

  • Creus que s’avorreixen els alumnes a les teves classes, gaudeixen de la teva docència?

  • La teva pràctica educativa es basa en les unitats d’un llibre de text, exercicis a classe del quadern, deures per a casa sobre el mateix i exàmens memorístics?

  • T’has pre(ocupat) de com estan treballant altres docents del teu claustre o de fora de la teva escola?

  • Convides els alumnes a participar i proposar activitats d’aprenentatge, o fas el mateix dia rere dia?

  • Parles amb ells, personalment, de les seves preocupacions o interessos? Busques espais i temps de conversa?

  • Poses les normes, sense flexibilitat,  per sobre de la persona? Busques un aula temple o un lloc de treball dinàmic?

  • Proves amb ells noves eines TIC o altres dinàmiques d’aprenentatge? Passes molt temps amb la pissarra o el PowerPoint?

  • Sols parlar bé d’ells en públic o amb altres companys? O cada any et semblen pitjors?
  • Adaptes la teva programació a l’alumne o al grup? O ets rígid amb els teus plantejaments?