Els alumnes de Secundària

Estàndard

Un dels blogs que segueixo és el de Profesor en la secundaria, de Joselu. En una de les seves darreres entrades, ha fet una reflexió que em sembla molt interessant respecte als alumnes d’ESO. La subscric plenament.

Amb el seu permís, tradueixo un fragment al català:

El problema és que els instituts es converteixen en llocs de vida plàcida en els quals es passa sense donar un pal a l’aigua. El desafiament del professor és implicar-los en reptes conceptuals que els portin a exercitar la intel·ligència creativament. Estímuls? Tots els necessaris. La qüestió és que treballin i creixin intel·lectualment sense adonar-se. Quan vaig començar aquest curs des del gabinet pedagògic se’ns va presentar als alumnes de primer, nouvinguts de la primària, com a nens no acostumats a estudiar ni a fer exàmens, als quals no calia atabalar en l’estadi d’aprenentatge en què estan. Ni cas. Un noi de dotze anys és molt potent. Es fan ganduls i dropos després perquè no els exigim, perquè no som conscients que la intel·ligència és una facultat elàstica. Que la imaginació ha d’exercitar-se, que els reptes són necessaris. La tecnologia és prodigiosa perquè ens ofereix eines que ben utilitzades i reforçades per mètodes tradicionals és summament fèrtil. L’ensenyament ha de promoure el desenvolupament intel·lectual. No deixar que nois intel·ligents i aguts s’enfonsin en la comoditat de l’avorriment sense exigència. Cal aprendre a ser imaginatius i oberts. Fer-los veure que aprendre és un joc apassionant, que aprenguin gairebé sense percebre-ho, que sentin plaer per aprendre, plaer a exercitar la seva intel·ligència, introduir-los en un joc en què l’estatisme sigui impossible, no prendre’ls per ximples. No ho són. És la falta de dinamisme la que fa l’escola avorrida. Cal estar contínuament en acció gairebé sense repetir-se, que sentin el goig de treballar de debò i ser reconeguts. El professor ha de felicitar-los i estar atent als seus progressos, ser molt conscient de tots i cadascun dels seus alumnes als quals pensa des dels recursos i eines educatives que cada vegada són més eficaces i intel·ligents.

El donar sempre classe en cursos del segon cicle de l’ESO m’havia portat a la convicció que els alumnes són ganduls, dropos, tramposos, descurats, esquerps als jocs de la intel·ligència, dominats per les hormones de l’adolescència i la ximpleria arribada en quantitats aclaparants. El fer classe a primer de l’ESO em fa pensar que no són ximples, que és el sistema el que els fa ximples i passius, avorrits, grisos, copions, repetitius. Els convertim nosaltres en un procés que deixa a nois virtualment potents en desganats perquè s’avorreixen sobiranament.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s